Llemosí organisme, malament representat...

Francesc Eiximenis ha estat un dels més importants escriptors, en llengua catalana, de tota la Història. La seva teoria organicista del Estat no solsament era una idea indubtablemente novitosa sino que esdevenia una mostra de praxis política i imaginativa a la qual molt poca gent ha pogut arrivar a través dels temps. I es que el geni d’Eiximenis representava a un Estat que es basà en l’anatomia humana. El veritable interès que per mi té la seva proposta és la de crear-la tenint en compte una gran constant en el pensament humà. Quelcom del que opinen sempre s’impregna de la nostra concepció personal, quasi per definició, humana. Per molts d’aquests motius, la teoria política d’aquest clàssic mitjeval no deixa de ser una eina amb la que il.lustrar un pensament que moltes vegades m’ha passat pel meu cap.

Els meus orígens “hospitalencs” no m’han portat, al menys fins ara, a una fase d’oblit de les arrels que, no a poca gent, sembla invair-li un cop han, eventualment, progressat tant en el món de la classe social com en el del sobirà, montsenyor euro. Hospitalet és un poble de 300.000 habitants, un dels pocs llocs de la zona on l’origen sembla no importar i el treball és el company, inel.ludible, de la jornada. L’atur ha fet metja en els seus carrers, però el dinamisme del indret no deixa de provocar esllevisades de gran inèrcia on el moviment econòmic-social es presenta com una solució i, també, com a quelcom inevitable.

Dins del cos del organisme polític-català, Hospitalet ompliria el lloc dels pulmons del meu ésser fictici, en tant que òrgan sustentador del metabolisme del conjunt, donant oxígen i energia per a que funcioni tot l’engranatge social. És difícil imaginar a algú sense pulmó, o encara més a un cor o a un cervell que sàpiguen funcionar sense l’ajuda d’aquests òrgans. Potser podríem dir que Badalona i Santa Coloma són l’altre pulmó al model, siguent les extremitats: port, aeroport i carreteres i el cor i cervell la ciutat de Barcelona. Cada matí al cor entren nutrients provinents dels moviments, metabòlics, dels pulmons; tot això representat en el gran cúmul de treballadors que van als seus llocs de treball jornada rera jornada.

Un organisme, un plànol de l’estructura orgànica d’una persona no pot ésser difuixada sense pulmons, de la mateix forma que no pot tenir ni cervell ni cor. Obviament l’organisme necessitarà cumplir les tres funcions vitals de tot allò que està viu: nutrir-se, reproduir-se i relacionar-se. En el nostre esquema això es traduiria en no estar tancats en sí matexios, tenir óptimes comunicacions i ésser oberts a la regeneració, en tant a l’edat, d’una població requerida de treballadors foren aquests nacionals o extrangers.

Sembla que Catalunya té un gran problema social. Els òrgans existeixen i el dibuix parlamentari no segueix les instruccions de la sobirana Necessitat caiguent, cada cop més, en els dictàmens de la demagogia i el “clientelisme”. Dibuiexem als pulmons! Fem un organisme viu! Donem més representació a aquells que ens omplen d’oxígen i diguem en veu alta que els pulmons són igualment importants que el cervell o el cor, Catalunya no és una sino milers, un “meelting pot” de gents i cultures, com els nutrients de la sang, aquells que fan que el cos funcioni i que es representi en l’esfera de la Realitat que no de allò que no deixa de ser fantàstic...